.: 1968 :.

FASHION, PARTY and FREEDOM

2007-12-22T12:28:00.000+01:00

El 1968 va ser l'ANY en majúscules!
El moviment per als drets civils. Guerres que copsaven l'opinió pública, manifestacións multitudinàries, els Jocs Florals, la cançó protesta, festivals de música en massa, el sorgiment de la televisió...

Una moda, uns gustos, una manera d'entendre l'oci i les ànsies de llibertat

Una gent, un temps, un país.

TOT AIXÒ té cabuda en aquest blog.

LAURA POU: fashion
JOAN ROSSELLÓ: party
MARC GÓMEZ: freedom

Una altre peça de roba escandalosa....

2006-05-30T18:20:00.000+02:00

Si la minifalda ja va causar un gran impacte en la societat dels anys 60, no ens podem ni imaginar com el bikini, antecessor de la minifalda, va revolucionar els anys 40.

El bikini va ser la primera peça de roba femenina que va causar sensació. Concretament en l’any 1946 Jaques Heim i Loius Reard van ser els inventors de tornar boig a mig mon amb aquest singular banyador.

Igual que la minifalda, el bikini va causar un gran rebombori. Al nostre país durant l’època franquista fins i tot va ser censurada i malvista. Aquesta manera de veure el bikini va començar a canviar als anys 60 amb el canvi de política del govern de Franco, és a dir “el Desarrollismo” i l’arribada massiva de turistes a la costa.
Va ser llavors quan la societat espanyola va començar acceptar el bikini per una simple raó: a Europa estava ven vist, i per tant si Europa es veia bé aquí també s’havia de veure bé. La ment de la societat estava canviant per tal de ser com els europeus i ser admesos com europeus més. I el bikini, igual que la minifalda, va ser un element més que va fer possible aquest canvi.

El cinema americà i els seves grans dives també van ajudar a que molts espanyols toleressin el prenda de bany de dues peces.

La vida del bikini i la minifalda tenen una cosa en comú: la lluita i la conquista femenina.

Laura Pou

FETS IMPORTANTS DEL 1968

2006-05-30T09:32:00.000+02:00

L'any 1968 va ser un any en el que van passar moltes coses, i es interessant realitzart una cronologia on els fets relacionats amb la cultura, l'oci i els esdeveniments d'interés hi tinguin cabuda:

GENER
6:José María San Juan obté el premi Nadal amb la novela "Réquiem por todos nosotros".
10:La última sonda del Surveyor es posa sobre la lluna.
20:A Nova York hi ha una manifestació duta a terme per els intelectuals de l'època en contra de la guerra del Vietnam.
26- La Biblioteca Nacional espanyola icicia la reproducció dels manuscrits de Leonardo da Vinci.

FEBRER:
1-A Ciudad del Cabo, el professor Christian Bernard realitza satisfactòriament el seu segon transplantement de cor.
17- S'autoritza l'ensenyança de l'esuskera a les escoles públiques de Sant Sebastià.

MARÇ:
4-Picasso dóna la seva sèrie d'obres sobre Las Meninas al museu que porta el seu nom.
26: Serrat es sustituit por Massiel a Eurovisión. Sudáfrica presenta tres lleis de apartheid.
31: El president Jonhson anuncia que no es presentarà a la reelección y el fi dels bombardejos a Vietnam.

ABRIL
1: Les facultats de Sevilla, clausurades fins després de Setmana Santa.
4: Martin Luther King, líder del movimient negre, asesinat a Memphis per un blanco que aconsegueix fugir.
6: Massiel triomfa a Eurovisión con el "La, la, la".
20: El Real Madrid, campió de lliga.
23: El COI exclou a Sudàfrica dels Jocs olímpics de Mèxic per la seva discriminació racial.

MAYO
15: Gran éxit a Espanya de la pel.lícula "West Side Story".
18: Multitudinari recital de Raimon a Madrid, que acaba amb enfrontaments.
20: Es suspèn el Festival de Cannes, a causa dels conflictes a França.

JUNIO
3: Manuel Santana guanya el torneig internacional de tenis a Berlín.
11: F.C. Barcelona es campió de copa.
20: Tres americans, récord mundial dels 100 metros en 9,9 segons.

JULIO
25: "Peppermint frappé", de Carlos Saura, guanya l'Os de Plata del Festival de Berlín.
29: Polèmica per la encíclica Humanae Vitae, que condemna els anticonceptius.
31: Balenciaga tanca la seva casa de París.

AGOSTO
21: Pinito del Oro, greument ferida en caure del trapeci.

SEPTIEMBRE
17: Martínez Bordiú, cirurjià, realitza el primer trasplantament de cor a España. El pacient mor 27 horas després.
22: Finaliza a Egipte el trasllat del Temple d'Abu Simbel.

OCTUBRE
4: El NODO es renova i es converteix en revista cinematogràfica.
12: S'inauguren els XIX Jocs Olímpics a México. Es fa patent el domini negre en les proves de velocitad i es reivindiquen els seus drets.
15: Manuel Ferrand obté el premi Planeta per la seva novela "Con la noche a cuestas".
20: Jackie Kennedy es casa amb Aristóteles Onassis.

NOVIEMBRE
12: Primer viatje directe Madrid-París del tren espanyol Talgo.

DICIEMBRE
5: Dámaso Alonso es elegit president de la Real Academia.
21: Llançament de l'Apolo VIII, que gira al voltant de la Lluna.
31: Arriba a Mallorca el turista 19 milions.

La moda com a forma d’expressió i comunicació

2006-05-25T16:21:00.000+02:00

Els anys 60 va suposar un canvi en la ment de la joventut, i això es va veure reflectit en la forma de vestir.
Tot va començar quan un grup de dissenyadors joves van crear roba per tal de no vestir com els seus pares. Un d’aquests nous dissenyadors va ser el jovenissim Pierre Cardin. Aquest va el primer en crear al 1960 la famosa línia Pert a Porter i ha introduir el color en la roba masculina. Alhora va iniciar una etapa de democratització de la moda, la qual encara en els nostres dies continua.

Els anys 60 va suposar una explosió de la joventut. Era una joventut rebel, però a diferencia d’altres èpoques ara tenia diners. Tampoc s’indentifiquen amb les generacions anteriors i es neguen a seguir la seva línia. La majoria de joves busquen peces de vestir que els identifiqui i expressi allò que senten i en allò que creuen.

Al 1964 la arribada de nous materials com el plàstic i el xarol porta noves col·leccions. Aquestes crean un gran impacte en la societat. Una d’elles va ser la de Courrèges. Juntament a Paco Rabanne i Cradin formen el trio anomenat “futurista”.
Courrèges combina l’art parisenc, amb els nous materials i la publicitat en massa.

Els anys 60 també neix la moda unisex, és a dir, la mateixa roba tant per home com per dona.

En conclusió, els anys 60 van representar per la moda tota una revolució.

Si voleu saber més informació sobre Pierre Cardin consulteu aquesta web:
http://www.hola.com/perfiles/pierrecardin/

Si pel conatri voleu saber més informació sobre Courrèges, visiteu aquesta pàgina:
http://www.estarguapa.com/moda/disenadores/435076.html

Laura Pou

King, activista llibertari

2006-05-22T21:03:00.000+02:00

Martin Luther King
La seva història és una de les més dures. Va nèixer el 15de gener de 1929 a Georgia, els EEUU. Fill d’un religiòs catòlic, amb el seu mateix nom. Era difícil ser negre en una societat com aquella. Però per sobre de tot va ser un home lluitador: Marcant-se metes, objectius… es va graduar a la Universitat a Crozer i va fer el postgrau a Boston.Al 1955 va ser un dels impulsors del boicot dels autobusos a Montgomery, que habia permés l’arrest d’una dona negra per no cedir-li el seient a un home blanc. Pur racisme injustificat. Llibertat i un bon cop d’acció és el que feia falta.
Martin Luther King va promoure el boicot amb aquestes paraules:

"No tenim altra opció que la protesta. Han estat molts anys de considerable paciencia,fins el punt de donar als blancs la impressió de què gaudim amb la subversió. Però aquesta nit estem aquí per alliberarnos de la paciencia que ens ha fet pacients amb coses tan importants com la llibertat i la justicia”

La protesta va durar 381 días; King va ser arrestat i empresonat. La injusticia dels blancs va provocar un incendi a la seva vivenda, centenars d’amenaces de mort arribaven a les mans de king. Al 1956 es va posar fi al boicot amb una ordre del Tribunal Suprem dels EEUU que prohibia la segregació en el transport públic de la ciutat.
Amb l’èxit d’aquesta primera acció, king es va convertir en un home molt respectat, convertint-se en líder activista.
Va ser un precursor de les accions no violentes pera conseguir canvis per la raça negra. La no-violència que fou seguida per Ghandi i la mare Teresa de Calcuta.
Aconseguir llibertats pels seus era un dels seus objectius. “Un futur millor”,demanava.
Memphis, Tenesse, va ser l’escenari de la seva mort. El 4 d’abril de 1968.
El fill del Pastor, va ser recordat en moltes ciutats u estats. Es va decretar condol. Celebrant els seguents anys la seva mort, com a data important per la història i el del seu naixement.
El 15 de gener va ser decretat pel Congrés, festa nacional. Com a cara de la creu d’Eta, trobem a Martin Luther King JR. Un home que va fer molt per la raça negra als estats units. Per reivindicar el que els pertany, drets, llibertats. No demanava gaire a canvi. Compilen uns deures, es mereixien drets!

King… serà recordat com l’alliberador de la raça negra. Però un dubte quedarà sempre..”I qui sap… si algun dia hauría arribat a president?”

Marc Gómez, FREEDOM

LA MINIFALDA (2)

2006-05-22T17:39:00.000+02:00

Mininfada: objecte de crítiques

Com dit anteriormet en aquest blog, la minifalda va suposar tota una "bomba" per la societat (encara molt conservadora) dels anys 60. Amb la nova peça de Mary Quant es va crear el símbol feminista per excel·lència, però alhora també va generar un munt de crítiques i polèmica al seu voltant.

Els sectors més conservadors de la societat, entre ells l' Esglèsia, van veure aquesta nova forma de dur la faldilla com un invent del diable. Alhora van aprofitar la ocasió per críticar el nou alliberament de la dona i com es desmarcava de les ordes dels martis, pares o el sexe masculí en general.

Però si fem un anàlisis o ens posem a pensar creiem de veritat que la minifalda era un objecte tant diabòlic i malèfic com ens van( i encara molts o pensen) fer creure??? O en veritat tenien por d'allò que significava i el canvi que portaria l'allibermanet femení.

El poder masculí havia regnat durant tota la història i en els anys 60 les dones començaven a despuntar-se i a dir o fer allò que pensaven, creien o volien. Per tant suposava un trencament dels valors més conservadors de la societat i la família. La forma d'anar vestides era un símbol més d'aquella nova revolució que s'estava gestant.

Tot i axí, després d'haver pasat més de 40 anys, sembla que la minifalda encara és una vestimenta que fa por. Moltes dones no s'atrveixen a posar-se'la, ja sigui per complexos ( i els cànons estètics del moment, imposats sobretot pels mitjans de comunicació) o pel que la gent dirà o pensarà de nosaltres.
Això solament demostra una cosa: que a la societat del segle XXI encara té una ment masclista i retrograta. No em evolucionat tant com presumim o volem fer creure. Al contrari, solament em avançat un petit pas respecte els anys 60. Qui opini el contrari que expliqui com pots ser que al 2006 encara s'acabi amb la vida de moltes dones pel fet de portar una simple minifalda??? jo la veritat es que no trobo explicació lògica...

Laura Pou

La Trinca, ara tenim llibertat?

2006-05-19T20:12:00.000+02:00

La cançó protesta va esdevenir el pa de cada dia per a tots aquells que vivien el dia a dia a parcs, plaçes, descampats… Guitarra en mà, eren molts els compositors que feien cants defensat la llibertat d’expressió (una llibertat sempre controlada). El govern franquista controlava les lletres de les cançons, així com el cinema, i la única cadena de televisió.
Tres joves van fer del seu hobby, una professió.
Josep Maria Mainat i dos dels seus millors amics van formar un grup que va ser tota una sensació, en aquell moment. Fundaren “LA TRINCA”. Un grup musical que cantava com a veu del poble. Ja que no es podia parlar sobre l’opressió, l’amnistia, l’estatut… es feia d’una manera indirecta.
Les lletres de les cançons servien per fer reaccionar a la població. La trinca naixia a la darreria de l’any 1968. El seu primer disc va ser “QUIN NAS”. Un disc de mini-vinhil que va veure la llum al desembre d’aquell any.
En poc temps es van convertir en referents de la cançó protesta, afegint-se a la llista al costat de noms com: Joan Manuel Serrat, Lluís Llach, Marina Rossell, Guillermina Mota…
La seva primera lletra editada, grabada i produida va ser “Quin nas”, del disc amb el mateix nom.
No puc sortir de casa,
no goso treure el nas i el metge,
que és un ase, em diu que sóc un cas.
El drama que m'afecta li és indiferent
i del meu gran defecte es burla tot dient:
"Quin nas ! Quin nas ! Valga'm Déu, quin nas ! "
Sempre al seu darrera n'és el meu corcó, el
cas del nas m'exaspera.

Si algú volgués donar-me una solució ...
Si agafo les tisores crida: no, no, no no !
Sempre al seu darrera n'és el meu corcó,
el cas del nas m'exaspera.

Si el nas arriba a l'hora m'espera impacient.
I quan el nas ja és fora tot just deixo el seient.
La gent que se n'adona ho esbomba tot seguit i
al cap de poca estona esclata un gran brogit.
"Quin nas ! Quin nas ! Valga'm Déu, quin nas ! "
Sempre al seu darrera ...
Ahir em diu l'estimada: "Més val més que
girem full" Li feia una besada per poc li trec un ull.
"Quimet, deixem-ho córrer, hauras de dormir al ras.
Au, veste'n a la porra i emporta't aquest nas ! "

"Quin nas ! Quin nas ! Valga'm Déu, quin nas ! "
Sempre al seu darrera ...

Una crítica a la situació que es vivia a l’Espanya de Franco. “Valgue’m Déu!” Una cançó que convidava a l’acció davant la impassivitat. La lluita pel que es vol aconseguir i la frustració final del personatge.
Una sentiment…que compartia un alt percentatge de la població. Llibertat sí, però com?

NOVES FORMES DE EVASIÓ: LSD

2006-05-19T11:54:00.000+02:00

Durant els anys 60 els joves (o no tant joves) van buscar noves substàncies per divertir-se. Potser era la insatisfacció d'una època en part una mica reprimida (sobretot al que seria Europa) o per voler evadir-se d'un entorn social conflictiu (Amèrica estava en plena guerra del Vietnam) que van provocar que els joves intentessin evadir-se de la seva realitat i experimentassin amb noves substàncies.

L'LSD va ser una droga associada a la contracultura als EUA durant els anys 60, i concretament Timothy Leary( tiet de la famosa actriu Winona Ryder) es pot considerar el “gurú” d'aquesta substància. A causa d’aquest fet ha passat a l’historia per ser un dels pares de la revolució psiquedélica i del moviment hippy.

La revolució psiquedélica va suposar per gent com Timothy Leary adentar-se a la cultura occidental i deixar de ser contracultura, lo que va suposar la revolució contracultural dels anys 60.

Si també us voleu informar sobre les consequencies i de que esta format el LSD consulteu aquesta web:
http://www.xtec.cat/centres/a8044821/drogues/lsd.htm
Apart Timothy Leary té una web força interssant, mireu-la companys!
http://www.muscaria.com/leary.htm

Joan Rosselló. Party (Oci&cultura)

LA MINIFALDA (1)

2006-05-18T22:24:00.000+02:00

Qui va inventar la minifalda?

Mary Quant, una disenyadora londinenca, va crear ara farà més de setanta anys la MINIFALDA. La nova peça de roba, que començava 15 centímetres per sobre el genoll, va causar un gran impacte a la societat d’aquell moment. La data del seu naixement la podem situar el 10 de juliol de 1964.
La minifalada es va convertir en una prenda “fetiche” i va ser un dels primers símbols del feminisme.

Mary Quant va representar una de les figures dins del món de la moda més representatius dels anys 60. Els seus models sempre van ser sinònims de la llibertat sexual. Segons la pròpia disenyadora, “en aquella època les dones volien ser lliures”.

En un principi Quant va començar a confeccionar faldilles que medien entre 35 i 45 cm. La seva entrada al mercat va ser sorprenentment ràpida i de seguida es van popularitzar amb el nom de Twiggy. Fins i tot al 1966 va rebre la conderació de la reina d’Anglaterra i la La Ordre de la Corona Anglesa.

Però Mary Quant, amés de ser coneguda per crear moda, també és destacable la seva línia de cosmètica, el qual el logotip de la marca és una margarita. Va ser tant l’èxit que a partir dels anys 70 Quant va deixar la indústria de la moda per atendre millor els seus negocis de cosmètica.

Actualment Mary Quant continua activa en el món de la moda i la bellesa, i és un dels personatges més destacats en totes les passarel·les internacionals. Sense dubte Mary Quant és molt més que la creadora de la minifalda.
Si voleu veure dissenys seus aquí teniu la seva pàgina oficial:
http://www.maryquant.co.uk/.

Laura Pou. Fashion

El maig francés (2)

2006-05-17T12:33:00.000+02:00

La veu de les parets

Durant la setmana de revoltes estudiantils a París els manifestants van inundar els carrers de la ciutat. Els dies es feien curts cantant cançons llibertàries i proclamant idees anti feixistes i que apelaven a l’esperit humà en tot el seu esplendor. Durant la insurrecció dels joves a la capital françesa les parets de la ciutat van ser un suport per plasmar les idees dels estudiants. La tècnica del “graffitti” tornava a ser present en la societat. Tot i el seu contingut tan divers se n’extreu d’elles una mateixa idea revolucionària compartida pels joves.

En les paraules dels murs hi ha indicacions llibertàries de conducta per a companys, noves generacions… Reflexions filosòfiques de gran rellevància, cites de pensadors, poetes i dramaturgs recolzant la importància de la insurrecció de l’individu en el marc del que es va anomenar “la vertadera poesia”. Entre els autors, figuren en primer terme els poetes surrealistes: Bretó, Artaud, Peret, Tzara… Amb Marx i Bakunin. Tots aquests escrits en les parets, expressió de carrer es recullen en una col·lecció de l’editor francés Tchou, de París. “La voeux des murs”.

Els PUNTS EN COMÚ que s’extreuen són:
Acció dels joves.
Refusamens d'esquemes ideològics

Els LEMAS: Canviem la vida, transformem la societat, segueixen essent les banderes fonamentals, però s'assenyalen errors d'aquells que han intentat canviar les coses però ha estat un intent frustrat.

ALGUNES DE LES FRASES SÓN:

EL SUEÑO ES REALIDAD.
Censier.

DIOS: SOSPECHO QUE ERES UN INTELECTUAL DE IZQUIERDA.
Liceo Condorcet.

PENSAR JUNTOS, NO. EMPUJAR JUNTOS, SÍ.
Fac. de Derecho-Assas.

LAS PAREDES TIENEN OREJAS. VUESTRAS OREJAS TIENEN PAREDES.
Ciencias Políticas.

¡¡EL FUEGO REALIZA!!
Nanterre.

LA BARRICADA CIERRA LA CALLE PERO ABRE EL CAMINO.
Censier.

NUESTRA ESPERANZA SOLO PUEDE VENIR DE LOS SIN ESPERANZA.
Ciencias Políticas.

¡¡TE AMO! OH!, DÍGANLO CON ADOQUINES.
Nanterre.

EL DERECHO DE VIVIR NO SE MENDIGA, SE TOMA.
Nanterre.

La llibertat de Tàpies

2006-05-16T19:48:00.000+02:00

La llibertat de tàpies va ser un dels cuadres que més renom van tenir en la decada dels 70.
En aquesta obra d’art es pot apreciar la força dels traços, entesa com la voluntat de les masses. La necessitat per tenir allò que desitjen, allò que ansien, allò que es mereixen.
I és que com a tota obra pictòrica es transmeten uns sentiments, uns desitjos i, en aquest cas, una necessitat.

“Llibertat”

És l’únic que es llegeix en aquesta reproducció de l’original. La paraula, ve envoltada de llum, esperança d’assolir allò que es vol. “Lliures….lliures hem de ser”, cantava Serrat. Darrere del cartró que recobert perles lletres es poden apreciar tons negres, tons vermells. El negre simbolitza por, els vermells són la sang vessada per aquelles persones en la guerra, la repressió…opressió i fruit de l’abús de poder. Els tons amarronats descendeixen fins a fondres en un color negre.
Més avall de la llibertat no hi ha més que dolor, angoixa, tortures, foscor, pena... sentiments negatius que envolcallen aquesta imatge amb el fons blanc.
Blanc: Transparent, la realitat. Un gran fons blanc que ho abraça tot. Una realitat que no és tan crua com els homes fan que sigui.

Com a tot arreu, la búsqueda de llibertats està present. Tàpies ho va fer així aquell 1968. Tota una obra d’art amagada durant molt de temps per evitar el seu requisament.
CRIT A LA LLIBERTAT
Marc Gómez
FREEDOM

Molt més que una peça de roba

2006-04-30T16:38:00.000+02:00

Com ja em comentat en aquest blog l’any 1968 va marcar un abans i un després en tots els àmbits de la humanitat. La moda també es va veure afectada per aquests nous aires que corrien. Les noves generacions van expressar la seva rebel·lia y el seu desig de canviar el món a través de la roba. És a dir, les noves formes, i alhora transgressores, de vestir-se van ser el principi del canvi, l’acte més simple per expressar allò que sentien i volien: llibertat.

El moviment feminista va agafar com a símbol de la seves revindicacions una peça molt polèmica i que va causar un gran impacte en la societat encara conservadora del moment. Aquesta peça era ni mes ni menys la arxiconeguda minifalda.
Amb ella milers de dones de tot el món van manifestar la seva condició de dona independent i sense estar dominada pels homes.

La societat no va veure aquell fet com una manifestació del moviment feminista , sinó que ho van interpretar com un senyal d provocació cap al sector masculí i las pilars més bàsics de la societat, és a dir, la Església.

Però això es solament una petita introducció. De la minifalda se’n poden omplir fulls sencers, així que anirem poc a poc coneixent la història d’aquest gran mite del vestir.

Per començar aquí teniu una petita historia sobre la faldilla. És una descripció trobada a: http://www.ociototal.com/recopila2/r_aficiones/historia_ropa.html

Falda: La primera falda, de piel, pareció hace ya 600.000 años y desde entonces esta prenda nunca ha abandonado a la mujer. En el año 1915 la moda enseñó los tobillos femeninos, pero la auténtica revolución llegó en 1965 gracias a Mary Quant, con el lanzamiento de la minifalda.

Poster-propaganda

2006-04-24T16:33:00.000+02:00

Pósters i propaganda

Els estudiants MEXICANS demanàven el dret a la llibertat d’expressió en els jocs olímpic del 68. Els cartells han estat, desde temps ben antics, un mitjà de difusió de les necessitats del poble. Un plà per referir-se a tot allò que els manca, un mitjà per denunciar injustícies…
El cartellisme ha estat perseguit durant molt de temps. Aquells que els imprimien es convertien en elements que anaven en contra de la societat opressora. Per tant, esdevenien éssers que calía eliminar.
Perseguits fins la sacietat, els « cartilleristes » han estat un recolzament important a l’hora de convocar gent i canviar moltíssimes coses.
Llibertat per les dones, llibertat d’expressió, amnistia pels presos, llibertat per relacionar-se, independentment del sexe, la raça, la condició social....
Es pretenia que tothom sigués igual, i encara es pretén. En una societat masclista, racista, xenofoba… opressora, en definitiva.
Res més enllà del que s’imposa no pot ser vàlid. El criteri de validesa depén d’aquells que tenen poder. I els que tenen poder, tenen diners. I en aquells temps eren homes blancs, ben posicionats amb molta influència, tant social com política.

Per motius polítics s’ha fet callar a pobles, estats, nacions, països…

El dret a la llibertat d’expressió, dins la carta dels drets humans, no pot ser violat per cap individu. De cap de les maneres es pot prohibir que algú s’expressi amb llibertat.

La realitat, era i és ben diferent. S’obre una incògnita. Fins on arriben les nostres llibertats?

Reflexionem-hi....

Marc Gómez
FREEDOM

El maig del 68 (1)

2006-04-19T11:43:00.000+02:00

Revota, crisi, vaga, revolució. França vivia l’any 1968 una sèrie d’esdeveniments que faríen que més d’un s’ho pensés dues vegades abans de sortir al carrer.
La trifulca va sorgir arrel de la crítica deñs joves al sistema. El Sistem Francès Universitari era precari en diverses qüestions. D’una banda no oferia la seguretat de trobar una plaça en el món laboral.
Alhora, diferents sectors de la societat inspirats per les ideologies anarquista, trotskista i maoista, van manifestar la seva oposició a la societat capitalista i al consumisme.
Es barrejaven temes ben diferents. Capitalisme – docència. Aquest binomi impossible era el motiu de revoltes estudiantils. Fins i tot van arribar a ocupar el Campus de la Universitat de Nanterre, pròxima a París, els seus estudiants es van proclamar principals activistes per a lluitar contra l’opressor sistema capitalista. La seva ocupació del campus va provocar la clausura de la universitat a finals d'abril. Van haver de buscar-se un altre lloc on traçar plans, reunir-se i reflexionar sobre la situació del país i del sistema capitalista. Van decidir reunir-se a la Sorbona.
La POLICIA actuava com a punt de pau entre els estudiants. L’aparició dels cossos policials al carrer es va produir per evitar enfrontaments violents entre grups de dreta i esquerra. La presència del cos policial va violar l'autonomia governativa de la universitat i la seva condició de lloc on es podia exposar amb total llibertat qualsevol expressió. Com a conseqüència de tot això, els sindicats d'estudiants i professors van convocar una vaga general.
Però encara quedava molt maig per endavant; després d'una setmana en què la policia va reprimir durament les manifestacions dels estudiants, els sindicats obrers van convocar una vaga general per al 13 de maig. Nou milions de treballadors van respondre a aquesta crida.
“El país està sumit en el Caos”: això és el que pensaven els dirigents i els alts càrrecs del país. Concili… o repressió? Aquest era el dubte del dirigent del país. Charles De Gaulle i el seu primer ministre George Pompidou eren for a de França en viatge oficial.
A les acaballes del maig, el dirigent socialista François Mitterrand es va declarar candidat a la presidència de la República si es produia un buit de poder.
El 30 de maig, milers de persones van ocupar els Camps Elisis per mostrar el suport a de Gaulle manifestant que ja havien patit prou chienlit (paraula que va idear De Gaulle, que venia a significar 'desordre'). El mateix dia, de Gaulle va proclamar la intenció de continuar al poder i de dissoldre l'Assemblea Nacional.
Al juny, De Gaulle va guanyar les eleccions.
El chienlit era necessari?
Aconeguir el que es volia per mitjà de la força i la brutalitat era lícit?
La resposta del Govern… va ser la correcta?
Són moltes les preguntes que no tenen encara resposta i que possiblement mai la tindrán. La lluita per aconseguir millors condicions de vida, un canvi de govern, règim… en aquest cas la fugida del capitalisme.

Marc Gómez, freedom

El cinema i la música es revolucionen

2006-03-24T20:33:00.000+01:00

El 1968, els conceptes d’entreteniment i oci estàven canviant: la tematica de les pel•lícules d’aquesta època obeïa a uns altres principis més liberals i transgressors; els grups de música formats en la dècada dels seixanta no eren políticament correctes, es manifestaven contra allò que no estaven d’acord, prenien drogues…no tenien la intenció de ser un exemple a seguir per a ningú, només feien el que realment sentien, eren lliures…la societat mes conservadora no podia creure’s que els canvis que estava partint el seu entorn pogués ser seguit i admirat per les joventuts, que ansioses per descobrir noves sensacions, i això es notava per exemple en el món del cinema: la pel•licula “Cowboy de medianoche”, per exemple, amb una varietat temàtica tan salvatge que abarcaba la prostitució masculina, l’homosexualitat, l’adicció a les drogues i l’antimilitarisme, va aconseguir no solament un nombre considerable de candidatures als Oscar, sinó que es va fer amb el de millor pel•licula i millor dierector. Això demostrava que fins i tot a la meca del cinema, representació del puritanisme mes clar, hi havia un nou sector de joves actors, actrius i directors que apostaven pel canvi. Aquell mateix any, a més, va donar la casualitat que també van aconseguir canidatures films com “Bob, Carol, Ted i Alice” (que tractava el tema de l’intercanvi de parella) o “Danzad, danzad, malditos”, dura crítica al període de la llei seca viscuda a Estats Units.
Aquesta dècada, a més, ens va deixar grans produccions com “Mash” o “Patton”, que tractaven el conflicte de Vietnam desde una perspectiva irònica i crítica, respectivament. El tipus de cinema trencador que es va començar a fer en aquesta dècada obeïa a les necessitats que tenia el public, la societat en general, de canvi, de crítica cap al seu govern o fins i tot cap al seu propi país. Era la resposta clara i lògica al que la societat demanava a crits des de feia temps. A més, tot el que es va fer durant els seixanta va servir de base al que es va fer també durant els anys setanta, que va culminar en un cinema social i crític que sense l’esforç que van fer els joves durant l’anterior dècada, els hagues estat més dificil de dur a terme ( pel•lícules com per exemple “El cazador” o “Apocalipse Now”, totes dues de 1979). Pel que fa a la música, cantants com Janis Joplin, Jimi Hendrix o Jim Morrison es van convertir en autèntics idols i emblemes per la societat progresista i hippie d’aquella època, tan per les lletres de les seves cançons (sempre compromeses i amb aires de llibertat) com per la vida anàrquica i al límit que vivien. Ells van despertar la curiositat de molts joves i van llançarlos cap a un món de noves sensacions que marcaven la diferència entre la dècada dels seixanta i qualsevol altre.

Joan Rosselló, party (oci&cultura)

Com aconseguir llibertats?

2006-03-16T17:38:00.000+01:00

La búsqueda de la llibertat ha sigut la lluita constant de la humanitat. Per part de diferents sectors de la societat, el que es coneix com a llibertat no pot ser res més que una independència; el desig de fugir de l'autoritarisme, un desig que esdevé anhel o desesperació quan es vol lluitar contra una dictadura com va ser la de Franco.

El Caudillo era temut per molts, però amb el temps, es veuría que no era l'única cosa que atemoriria a la població espanyola. Poc a poc, aniria neixent la banda terrorista espanyola per excel·lència: ETA (Euskal Ta Askatasuna).

L'any de tot, el 1968, va ser també l'any en que ETA va començar a matar a dirigents franquistes. ETA va nèixer per fer front al règim. I...de quina manera. Basada en ideologies marxistes que buscaven la llibertat d’un poble i l’establiment d’un estat basc amb bases socialistes. El nacional-socialisme radical que duria a terme aquesta organització atemoria a la població, tant o més que la dictadura.

Ernest Lluch, una de les últimes víctimes d’ETA, va afirmar en un dels seus articles que la primera víctima mortal d’ETA va ser Begoña Urroz Ibarrola, una nena de menys de dos anys que va morir l’any 1960 a San Sebastià, sota les brases d’una bomba col·locada per la organització terrorista

Lluch va qualificar el fet de “brutal”, afirmant que contraposa l’intent dels membres de la banda terrorista de donar un “significat polític, una liturgia i una épica transcendents” a aquesta primera acció de la banda. Va ser l’inici estelar, el pecat original brutal i debastador d’aquest grup que buscava llibertats i una independència de l’estat de Franco.

L’any 68 la seva segona víctima mortal va ser el Guàrdia Civil José Pardines Arcay. Aquest membre gallec de la policia de trànsit franquista estava regulant la circulació de vehicles en una zona en obres de la carretera Madrid-Irún.

El guàrdia va fer una senyal a un Seat 850, ocupat por dos joves, per a que es detinguessin. Quan va demanar-los la documentació, un dels ocupants del cotxe, Francisco Javier Etxebarrieta Ortiz, va disparar al guàrdia civil a boca de canó. Van ser cinc trets en total. L’altre ocupant del cotxe va ser identificat com Ignacio Sarasqueta Ibáñez.

Amb aquests s’iniciaria un no parar d’atemptats, seguits de segrestos, trets per l’esquena, cotxes bomba, paquets correu bomba... Els anys que seguí en vigor la dictadura no van cesar els atemptats, fins a dia d’avui, són molts els espanyols que es lleven amb por. Que tanquen les persianes al màxim, que temen per si els explotarà o no el cotxe quan vagin a la feina, que han de mirar a banda i banda de la vorera abans de creuar un carrer…
On són ara aquells que buscaven llibertats?

Són aquí, ben a prop. Ara es dediquen a oprimir a una altra gent, privant-la de llibertats. Unes llibertats, que ells van anhelar i que ara veten a la nostra societat. Perquè el terrorisme ens pot afectar a tots.

Marc Gómez, freedom.

La moda rebel dels 60

2006-03-16T14:33:00.000+01:00

La moda es pot considerar un acte o manifest més de la llibertat d’expressió. Els últims anys de la dècada dels seixanta van suposar per una part de la humanitat el principi de tota llibertat. La moda, com a símbol o rol d’una determinada societat, també van notar aquest nous aires que arribaven.

Els conceptes com llibertat d’expressió o “carpe diem” i els nous moviments socials van ajudar a que els joves volguessin, a partir de la seva forma de vestir, demostrar la repulsa contra el món desigual i conservador en que vivien. La moda es va convertir en una nova arma que les noves generacions van aprofitar per expressar lliurament els seus pensaments.

Sempre s’ha sabut que la forma de vestir diu molt d’una persona i com pensa. El canvi de idees que es va donar al món al any 1968 es va palpar sobretot en com la societat va adquirir les últimes tendències en roba i en com les va saber fer-se-les seves segons la seva ideologia. Els colors cridaners, estampats amb formes diverses, simbologia en la tela, nous patrons, etc, van ser un dels elements d’aquesta modificació en la vestimenta.

La alliberació femenina també va marcar molt la moda. Un clar exemple és el naixement de la minifalada. Aquesta peça de roba va suposar per la dona moderna un canvi transgressor en la societat encara conservadora de la època. La minifalda va ser un dels elements necessaris per la transformació potser més significatius i més importants. Per aquest motiu en pròximes entregues ja ens dedicarem a parlar més acuradament d’ella...

És per tant la moda un element necessari per el canvi? O és més aviat un element visible d’una transformació de ideologia i de pensament?

Laura Pou, fashion.

L'ESTACA, buscant la llibertat

2006-03-10T10:59:00.000+01:00

La cançó protesta va ser molt popular durant la dictadura franquista. La dictadura de Franco suprimia llibertats, entre elles la d'expressió. Per això feia falta ocultar en les lletres de les cançons símbols o elements de protesta.
L'Estaca va ser una de les més populars. Va ser escrita per Lluís Llach i es va poder sentir per primer cop al Parc de la Ciutadella, en una festa multitudinaria, l'any 1968.
Era un cop fort contra l'autoritarisme franquista. Era un crit a la unió dels ciutadans espanyols per a derrocar la dictadura: "Si estirem tots, ella caurà". Es parlava d'una estaca on tothom estava lligat de mans i peus, no podien desfer-se'n i per això s'havien d'unir amb un únic objectiu, fer-la caure.

L'ESTACA (Lluís Llach)
Ll/M: Lluís Llach

L'avi Siset em parlava
de bon matí al portal
mentre el sol esperàvem
i els carros vèiem passar.

Siset, que no veus l'estaca
a on estem tots lligats?
Si no podem desfe'ns-en
mai no podrem caminar!

Si estirem tots, ella caurà
i molt de temps no pot durar,
segur que tomba, tomba, tomba,
ben corcada deu ser ja.

Si tu l'estires fort per aquí
i jo l'estiro fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba,
i ens podrem alliberar.

Però, Siset, fa molt temps ja,
les mans se'm van escorxant,
i quan la força se me'n va
ella és més alta i més gran.

Ben cert sé que està podrida
però és que Siset, pesa tant,
que a cops la força m'oblida.
Torna'm a dir el teu cant:

Tornada

L'avi Siset ja no diu res,
mal vent que se'l va emportar,
ell qui sap cap a quin indret
i jo a sota el portal.

I mentre passen els nous vailets
estiro el coll per cantar
el darrer cant d'en Siset,
el darrer que em va ensenyar.

Tornada

Ra ra ra rarararara
ra ra ra ra rararaa
Segur que tomba, tomba, tomba,
i ens podrem alliberar.

La música fou un element molt important per fer obrir els ulls al poble, la cançó protesta va ser el punt clau perquè la població sigués conscient dels mals de la dictadura.

MARC GÓMEZ. FREEDOM

Per escoltar la versió en audio:
URL: http://www.staff.uni-mainz.de/lustig/klaenge/corodin/L_estaca.mp3

OCI: Nous aires

2006-03-07T11:31:00.000+01:00

El 1968 va ser el principi de tota llibertat i sobretot de les grans innovacions pel que fa l’oci. La societat estava canviant i això és manifestà en com la gent gaudia del seu temps lliure.

Els finals dels anys 60 van suposar el trencament amb una època de conservadorisme que havia estat regnant durant les últimes dècades. La llibertat d’expressió, la rebeldia, “carpe diem”, etc., eren conceptes que la gent, en especial les noves generacions, començaven ha assolir i aplicar.

Als EUA, festivals com Woodstock, van marcar l’esperit d’aquesta nova generació de dones i homes amb ganes de canviar el món. A través de la música “aquests joves” expressaven els seus ideals i ideologia.

Arrel dels múltiples conflictes bèl•lics, com per exemple la guerra de Vietnam, i les enormes desigualtats que hi havia en aquell moment, la societat feia seves les ja històriques expressions “fes l’amor i no la guerra” o “prohibit prohibir”.

Altres sectors d’oci com és el cas del cinema també van notar aquest canvi de pensament. La temàtica es va tornar més transgressora i crítica, i es va atrevir a narrar i mostrar histories més realistes i alhora més dures.

Sense dubte hi ha un abans i un després en la forma d’entendre l’oci a partir dels anys 60.

Joan Rosselló. Party

2006-02-22T13:28:00.000+01:00

2 April 1968, Frankfurt am Main - Andreas Baader and Gudrun Ensslin leave bombs in the Schneider department store, causing $75,000 worth of damage.